sala d'espera zona de traumatologia del St Pau, espera de visita amb el cirurgià, aquí ha transcorregut una part important i essencialment bonica de la meva història, és tardor i les principals memòries d'aquest espai em remeten a l'estiu i al guix i a l'us de crosses i a les visites setmanals a infermeria i bisetmanals amb el cirurgià. penso en els nostres cossos aquí, d'aquell aleshores, també en l'aura de l'espai i en els sabors que prenien aquells matins en companyia de la mare o de la Sandra. van ser molts matins i una quotidianitat marcada per les cures que se'm va fer molt plaent. és un espai que m'ha ajudat a aterrar i on m'he sentit cuidada i sostinguda. ha sigut un trànsit vital rellevant, un aterratge i una tornada a mi per la via ràpida de la fisiologia. en aquest trencar-me i en aquest guarir han intervingut moltes persones que literalment m'han sostingut el cos. m'he trencat per haver de tornar a mi i refer-me, fractura per desconnexió, per estar molt fora, per creure'm petita Doctor. i és que la meva vitalitat demostrava la creença profunda que no en mereixia més. i quan t'ho creus molt el món respon en conseqüència. i el trencar-me va ser una conseqüència directa i un regal, en tant que oportunitat per adonar-me'n i redireccionar. això ha sigut, és, un camí d'amor propi. una oportunitat d'autoconsciència i introspecció. de mapejar l'estat de la meva vida, de la meva ànima, del meu cor, de la de dins. un espai i una oportunitat de comprensió, de fer balança, de mesurar estats i profunditats, de reconceptualitzar i orientar. aquest espai per mi és sinònim d'aquest aturar per guarir. d'aquest trencar-se per guarir. de posar llum, focus de prendre la brúixola i ara això és el final d'un procés en el que he guanyat noves parts del cos, nous sosteniments noves consistències. penso en la intel·ligència humana posada al servei de la salut col·lectiva, la bondat, el sentit d'humanitat profunda i els ulls lluminosos que em parlen d'ànimes bones que han vingut a treballar pel bé col·lectiu. m'acomiado del cirurgià i em sento emocionada i inspirada. penso que aquest és el tipus d'humanitat que jo vull convocar en el meu viure. i penso en el poder d'humans inspirant altres humans i en que el viure és aquesta interconnexió i aquesta xarxa, i en que ens anem tocant i inspirant, i en que ens expliquem els uns als altres i en que tot és molt subtil i invisible, el sentit, el motor del que ens mou. i m'acomiado d'aquesta experiència a la porta de l'hospital, aquest matí de dimarts de finals de novembre, i només puc dir que gràcies gràcies gràcies. la trena del sentit es perllongada i es va fent per parts, a moments només pots veure el que tens davant, la part de teixit que tot just tens entre les mans però en algun moment el conjunt agafa perspectiva i veus les formes delimitades i és una estètica i et complaus de ser-hi davant i mirar-ho amb cura, per aprendre les formes des d'aquí, cada detall tot i que la trena et pertany i està imbricada al teu ésser, al que ets, al que es veu i al que no, ja per sempre i pensar-hi, constatar et dona una pau secreta i profunda i em sento viva viva viva teixint. Teixint-me.
aguanta la contracción
aguanta la contracción
y la respiración,
que todo pasa
y todo toma sentido.
¿O no?
la verdad, mí barriga desea sentir que sí.
s’escola per dins.
quin fenomen aquest de quan algú o algo s'escola per dins i permea de sentit i també sabor. i així certes imatges o espais deixen de resultar-te indiferents i et retenen l'atenció i s'activa el mecanisme de la referencialitat. allò existeix per mi perquè tu existeixes, encara que no hi siguis. cultivar l’invisible, mantenir una secreta fidelitat a certs credos i idees és un fenomen de màxima i pura humanitat; res més humà que brodar referencialitat, que dotar de sentit i aroma a les coses, com una estratègia mental per fugir de la indiferència, o per fugir a seques, no sé. Penso que la indiferència és una mena d'absència de sentit i igual una mica per fugir d’això el meu cos convoca al seu voltant certs noms o aures, com si en la referencialitat donessis vida a allò, atorgant presència, com quan et bufes la mà perquè l’aire calent et recordi que corre la sang per allà. És com un fenomen de devoció i credo (són paraules grans això) que només té sentit en l’absència. si s'associa a certs noms les coses prenen significació. res més humà humà. i crec que ens passa a totes. i bé, també és cert, que res millor que el cos, la presència, l'orgànic, la terra, el real. trobo molt sa i plaent petar bombolles, atendre la racionalitat i habitar amb presència el real com si no existís res més, el credo a la carnalitat i al fer justícia a la dimensió real de les coses. aquest finde, però, penso en què la dimensió de l'invisible ens configura. amb una força insospitada. i en què encara es continua removent la panxa per coses que no són o que pertanyen a l'invisible. i bueno, està bé, i crec que és molt i molt humà. i també dir que en el fons fons, estic agraïda amb força a tot allò que, d'una manera o altra, aporta sentit i alegria, tot i que aquesta, ocasionalment, es manifesta amb el temps, temps. el temps assaborit. i que bé sap i que bé senten el temps i la perspectiva aplicades als cossos i als noms i les idees que ens interpel·len o que un dia ens van interpel·lar.
habitar-me bé.
estic aprenent a treure parxes
a deixar de cercar ponts i solucions ràpides,
a deixar de cercar motius per valorar-me
com si no fos ja un ésser bonic i valuós
estimar-se és tot un aprenentatge
igual que estimar bé és tot un art
estic tractant de treure els parxes
per poder besar la pell completa
i poder habitar-me bé.
a poc a poc i amb la delícia de la calma
com aquests vespres bonics al parc amb l’Estel,
aquest plaer de rutina,
amb la que estem acomiadant el juliol
i generant l’espai per la possibilitat d’un agost hermòs.
Pornografia quotidiana.
és la subtilitat quotidiana
la significació i l’aura
i els noms
que envolten els detalls,
les històries i el seu eco
el plaer d’estar vives.
no,
això no és només pornografia quotidiana.
és l’important.
l’eròtica de la bondat
i te’ls inspira,
la gent que amplifica el viure i el riure
i l’estimar,
la que embelleix el camí i l’omple (i t’omple) de rauxa i de pau dolça
també sobre la tovera o la ressaca emocional
que et deixa als teixits i als espais misteriosos del cos-ànima
la bellesa, en totes les formes que pren,
i aquest sentir-se travessat, penetrat
per la vida,
per les persones
sobre el vertigen
la voluntat d’acompanyar-ho,
d’acompanyar-me
i tot l’univers de paraules no dites que porto dins
quan sento que tot això,
totes elles,
m’habiten tant i tant
CORRE TU SANGRE POR MI TRIPA
ando estos días pensando en la carnalidad de la frase corre tu sangre por mi tripa, la idea vivida en el tejido de cuando otro te habita sin necesidad de presencia o calor. no sabes en qué momento pero de repente te encuentras sintiendo así, sentires acompañados del nombre de personas, de fechas en el calendario, de historias de días y del aroma de algunas noches y algunas mañanas. no sabes del todo cómo y cuándo empieza pero de repente sientes dentro tuyo a ese otro. Y es una afectación profunda en el sentido en que todas estas cosas han tomado espacio y es como si se hubieran fusionado con la sustancia misteriosa de lo que soy. me hace pensar que yo no solo soy yo en abstracto sino que en este ser están latiendo muchos latidos, muchas otras. me habito pero también habitan otros seres aquí. el eco de lo que son resuena en mis fibras y en mis tejidos más profundos e invisibles que no se ven, pero en verdad son los que más se sienten. yo soy yo y todas ellas, y todo esto. Y esto me hace pensar en la idea fuerte de que yo soy más yo cuando tú estás o porque tú estás o porque tú has estado y me emociona convocarla porque son palabras importantes como decía la tia Vittoria en La vita bugiarda degli adulti (2023) cuando le hablaba a Giovanna con emoción de alguien a quien llevaba tiempo esperando. pienso como Vitto que es preciso cuidar las palabras, lo que nos decimos y cómo lo decimos, sobre todo cuando estas hablan de lo que (y de quien) nos ayuda a respirar. el corre tu sangre por mí tripa también me hace pensar en el abrazo en su culto y su credo, en el abrazo como un espacio gozoso de salud y encuentro entre cuerpos estimados y también como una actitud ante la vida, como una manera de estar en el mundo, un posicionamiento político. en el silencio oculto del abrazo y en el hablar conspirado de los brazos se hace la declaración audible de que estoy aquí sosteniéndote haciéndote saber que en esta casita humana en la que ahora te recuestas hay una habitación hermosa, especialmente bañada por el sol, que lleva tu nombre y también veo el abrazo como un baile un regalo al cuerpo que se dibuja en el aire al ritmo sincronizado de dos temporalidades propias con fortuna encontradas. el tiempo así deviene un desdibujo, empieza el garabateo de mis células moviéndose con las tuyas, y qué lindo cuando lo hacemos parar todo así para continuar latiendo y sentir y quizás decirte que corre tu sangre por mí tripa.
ser árbol
de habitarse en una
pero también en otros
de los bailes que tejemos con esos otros
y con nosotras,
de las verdades que nos contamos,
también las mentiras,
de los sueños,
de cuando vuelas
y de cuando necesariamente aterrizas
es una búsqueda de las raíces,
de mis raíces,
de la necesidad de tocar suelo
para cuidarme
de saber de ellas
que me sostienen sólidas
y cuidan de cada rama
de cada célula
la cerca del cos. cercar-se al cos.
aquests dies
i cada dia realment
orbito al voltant de la idea de la fisicitat,
de la corporeïtat
és una investigació
(que crec que no acaba mai)
sobre ser cos,
sobre les seves múltiples significacions i possibilitats d’expressió i existència
aquesta cerca té molt a veure amb tancar els ulls
i sentir el batec,
explorar-se les ganes
i donar-se temps i espai
té molt a veure amb alinear-te amb els teus ritmes
captivada pel propi so
però també és un obrir les finestres i regenerar l’aire de les cèl·lules,
ballar al so de les realitats exteriors que s’escolen plaents per l’habitació
en forma de músiques, aromes o altres cossos
és un decidir-se a estar oberta
al ventall ampli i sorprenent
de possibilitats de la sensorialitat.
Aquesta cerca només se’m fa possible quan m’hi dedico
amb atenció i profunditat, és a dir,
amb amplitud de temps i espai,
amb lentitud,
amb calma i concentració.
Requereix de mi comprensió i humilitat,
molt joc,
benevolència i tacte,
molta compassió i suavitat,
però també molta autoafirmació i fermesa.
És un treball d’arrels crues i fruits dolços.
És un camí que m’imbrica de manera profunda al meu ésser
i a les arrels cardinals que em sostenen
tot i que això de cardinal,
en el sentit de central i sustentador,
em fa pensar en cada extensió d’arrel,
en les de llarga arrelada
però també en les de tija curta,
vinculades de manera essencial al meu fet quotidià,
a cada ara de l’ara.
Aquest treball em porta amb plaer
a configurar una mirada amant,
dedicada a sacralitzar el detall i l’anècdota
a mirar i a percebre amb devoció
a entregar-me amb temps i presència a cada cosa,
a cada relat, visió o persona,
és un fer, o no-fer, des del convenciment de voler assaborir
de voler allargar els contorns temporals
d’allò que té sentit,
d’allò que em dona sentit
d’allò que aprofundeix el temps.
tu també ets un sol
dia de deesses i deus, de dones i homes arbre,
arrelades i alats
és també un relat atemporal
que em fa pensar en espigues i primaveres
o en qualsevol moment estacional de blaus i blancs definits,
de frescors agraïdes
d’aromes a verds i cafès,
de moviment i quietud
que parla del caliu i la calidesa que s’experimenten
abrigada entre uns braços estimats
que parla de pells i cors bategants
d’ulls mig oberts però conscients, un matí qualsevol
cultivadors de bellesa
i curadors de refugis de tendresa,
sabor i devoció