sala d'espera zona de traumatologia del St Pau, espera de visita amb el cirurgià, aquí ha transcorregut una part important i essencialment bonica de la meva història, és tardor i les principals memòries d'aquest espai em remeten a l'estiu i al guix i a l'us de crosses i a les visites setmanals a infermeria i bisetmanals amb el cirurgià. penso en els nostres cossos aquí, d'aquell aleshores, també en l'aura de l'espai i en els sabors que prenien aquells matins en companyia de la mare o de la Sandra. van ser molts matins i una quotidianitat marcada per les cures que se'm va fer molt plaent. és un espai que m'ha ajudat a aterrar i on m'he sentit cuidada i sostinguda. ha sigut un trànsit vital rellevant, un aterratge i una tornada a mi per la via ràpida de la fisiologia. en aquest trencar-me i en aquest guarir han intervingut moltes persones que literalment m'han sostingut el cos. m'he trencat per haver de tornar a mi i refer-me, fractura per desconnexió, per estar molt fora, per creure'm petita Doctor. i és que la meva vitalitat demostrava la creença profunda que no en mereixia més. i quan t'ho creus molt el món respon en conseqüència. i el trencar-me va ser una conseqüència directa i un regal, en tant que oportunitat per adonar-me'n i redireccionar. això ha sigut, és, un camí d'amor propi. una oportunitat d'autoconsciència i introspecció. de mapejar l'estat de la meva vida, de la meva ànima, del meu cor, de la de dins. un espai i una oportunitat de comprensió, de fer balança, de mesurar estats i profunditats, de reconceptualitzar i orientar. aquest espai per mi és sinònim d'aquest aturar per guarir. d'aquest trencar-se per guarir. de posar llum, focus de prendre la brúixola i ara això és el final d'un procés en el que he guanyat noves parts del cos, nous sosteniments noves consistències. penso en la intel·ligència humana posada al servei de la salut col·lectiva, la bondat, el sentit d'humanitat profunda i els ulls lluminosos que em parlen d'ànimes bones que han vingut a treballar pel bé col·lectiu. m'acomiado del cirurgià i em sento emocionada i inspirada. penso que aquest és el tipus d'humanitat que jo vull convocar en el meu viure. i penso en el poder d'humans inspirant altres humans i en que el viure és aquesta interconnexió i aquesta xarxa, i en que ens anem tocant i inspirant, i en que ens expliquem els uns als altres i en que tot és molt subtil i invisible, el sentit, el motor del que ens mou. i m'acomiado d'aquesta experiència a la porta de l'hospital, aquest matí de dimarts de finals de novembre, i només puc dir que gràcies gràcies gràcies. la trena del sentit es perllongada i es va fent per parts, a moments només pots veure el que tens davant, la part de teixit que tot just tens entre les mans però en algun moment el conjunt agafa perspectiva i veus les formes delimitades i és una estètica i et complaus de ser-hi davant i mirar-ho amb cura, per aprendre les formes des d'aquí, cada detall tot i que la trena et pertany i està imbricada al teu ésser, al que ets, al que es veu i al que no, ja per sempre i pensar-hi, constatar et dona una pau secreta i profunda i em sento viva viva viva teixint. Teixint-me.