i te’ls inspira,
la gent que amplifica el viure i el riure
i l’estimar,
la que embelleix el camí i l’omple (i t’omple) de rauxa i de pau dolça
també sobre la tovera o la ressaca emocional
que et deixa als teixits i als espais misteriosos del cos-ànima
la bellesa, en totes les formes que pren,
i aquest sentir-se travessat, penetrat
per la vida,
per les persones
sobre el vertigen
la voluntat d’acompanyar-ho,
d’acompanyar-me
i tot l’univers de paraules no dites que porto dins
quan sento que tot això,
totes elles,
m’habiten tant i tant