quin fenomen aquest de quan algú o algo s'escola per dins i permea de sentit i també sabor. i així certes imatges o espais deixen de resultar-te indiferents i et retenen l'atenció i s'activa el mecanisme de la referencialitat. allò existeix per mi perquè tu existeixes, encara que no hi siguis. cultivar l’invisible, mantenir una secreta fidelitat a certs credos i idees és un fenomen de màxima i pura humanitat; res més humà que brodar referencialitat, que dotar de sentit i aroma a les coses, com una estratègia mental per fugir de la indiferència, o per fugir a seques, no sé. Penso que la indiferència és una mena d'absència de sentit i igual una mica per fugir d’això el meu cos convoca al seu voltant certs noms o aures, com si en la referencialitat donessis vida a allò, atorgant presència, com quan et bufes la mà perquè l’aire calent et recordi que corre la sang per allà. És com un fenomen de devoció i credo (són paraules grans això) que només té sentit en l’absència. si s'associa a certs noms les coses prenen significació. res més humà humà. i crec que ens passa a totes. i bé, també és cert, que res millor que el cos, la presència, l'orgànic, la terra, el real. trobo molt sa i plaent petar bombolles, atendre la racionalitat i habitar amb presència el real com si no existís res més, el credo a la carnalitat i al fer justícia a la dimensió real de les coses. aquest finde, però, penso en què la dimensió de l'invisible ens configura. amb una força insospitada. i en què encara es continua removent la panxa per coses que no són o que pertanyen a l'invisible. i bueno, està bé, i crec que és molt i molt humà. i també dir que en el fons fons, estic agraïda amb força a tot allò que, d'una manera o altra, aporta sentit i alegria, tot i que aquesta, ocasionalment, es manifesta amb el temps, temps. el temps assaborit. i que bé sap i que bé senten el temps i la perspectiva aplicades als cossos i als noms i les idees que ens interpel·len o que un dia ens van interpel·lar.