Només desitjo que tinguis sort,
que sigui llarg el viatge,
que la vida et doni temps,
que t’acariciïn els ocells de l’aire,
que t’atrapi cada dia la mort,
de morir-se de riure;
que el cor et recordi a cada cop
que cal omplir el camí d’aventura,
que t’abracin altres llunes mar enllà,
que el camí no et domestiqui,
que fer-se adult no t’adulteri,
que cada final sigui un principi;
dona sempre, encara que no tinguis gran cosa,
comparteix i comparteix-te
i sigues humil,
com una tarda de pluja,
com una flor,
com la terra que trepitgem i dona fruits de tot
que fa tant de temps que el món està en marxa,
que tot el que hi passa,
com el color dels teus ulls,
com el dibuix dels estornells al cel,
com el diari que s’enreda amb el vent a la deriva,
com aquest sol que entra per la finestra,
és un miracle impossible.
Respira fort,
empassa’t la vida a glopades,
omple de cel els pulmons
i que no t’espantin els monstres dels impossibles;
no deixis que els crits del món,
que el consell cec,
que la veu dels incrèduls
posin en dubte les teves ales.
Somia truites,
fes volar coloms,
fes la guerra a la mandra,
a la vergonya,
destrossa i esclata la por;
que si venen temps dolents
s’amanseixi el mar algun capvespre
i trobis moments de pau
i el cel se’t converteixi en un envelat de llums
i banyis els plors amb una orquestra.
Seràs sempre rica si sents
que et pertany tota la terra,
igual que tu li pertanys a ella.